Donosti

Hores que són minuts, minuts que són segons, i pim pam i acabem el dia altra vegada. Arribem al final, mirem enrere, i osti!, que n’hem passat de coses. Hi ha dies que tens malencolia d’allò que tenies i estaves acostumat, i que de cop i volta s’ha anat esfumat.

D’alguns que venen i van, i de les amistats que en el fons no acaben mai. Que bé que va, de vegades, tocar de peus a terra, i reflexionar què tens i què no vols perdre. El que em sap més greu de l’estrès és que no tinc temps ni per llegir, i el poc que tinc el dedico a pensar en hores de cinema i el setembre que passarem a Donosti. Donosti, fins ara, em porto records, molt bons records.