Fresqueta

M’aixeco del sofà tronat, agafo els plats i me’ls emporto a la cuina. Els rento ràpid. Me’n vaig a la dutxa, i m’ensabono amb el sabó que queda més arraconat. Sembla que les habitants d’aquest piset no se l’estimen gaire. M’eixugo amb la tovallola gran, em vesteixo i la penjo a l’estenedor que tenim al balcó. I qui diu balcó diu balconet (perquè en aquest pis tot és petitet), però dóna al carrer del millor barri on podríem viure, i per això no ens queixem. I mentre em disposo a anar a dormir, després d’haver dit bonanit a una habitant escarxofada al sofà, penso que fa un any, en aquesta habitacioneta, i vivia una personeta que habita temporalment en un país llunyà on fa molta molta fresqueta, i que sovint trobo (i trobem) a faltar. Fi.

Buit

Però el present no és pas menys fosc que el passat, i és tan misteriós com qualsevol cosa que ens reservi el futur. El món va així: cada pas al seu moment, una paraula darrere l’altra.

Paul Auster, Trilogia de Nova York

Moltes coses l’emprenyaven, hagués estat dificilíssim fer-ne una llista. Però feia dies que s’havia adonat que n’hi havia una, en la qual mai s’havia parat a pensar-hi, que la feia sortir totalment dels seus esquemes: tenir un dia avorrit. Odiava els dies avorrits, buits de fer res, de moviment, de paraules, de ganes. Ho odiava, i a sobre s'emprenyava amb ella mateixa. Preferia deu mil vegades abans estar cansada d’haver fet milions de coses, que viure un dia avorrit.
En un dia com aquell es passejava pel carrer mirant la gent amb indiferència, veia programes a la televisió sense ganes, i començava a llegir llibres dels quals no passava de la tercera pàgina.

I en aquell dia avorrit, mirava per la finestra i veia que a fora, la vida continuava igual que sempre, que el món continuava girant al seu ritme. Però no quedava altre remei que resignar-s'hi. Ella havia estat l'escollida per viure el dia avorrit aquell dia.

En alguna altra banda del món algú desconeixia que, en poques hores, el dia avorrit li arribaria.

Misteris de la vida.

NY

Bogeries de Brooklyn va ser la causa de tota aquest enrenou per Nova York. Si mai me l’hagués comprat fa dos Sant Jordis; si no n’hagués llegit ni una sola pàgina; si, per casualitat, un dia me l’hagués oblidat a l’andana del metro; mai, res d’això hauria passat. Ni em passejaria per carrers de la ciutat dels gratacels, ni faria cafès en bars de Manhattan, ni m’asseuria als bancs del Central Park; i tot, des del sofà de casa.
Sí, hi estic enganxada ho reconec. Però descobrir Paul Auster em va fer retornar el gust per la lectura, i tot el que això comporta.

Com la majoria de les seves històries, Bogeries de Brooklyn sorgeix de l’atzar i de les coincidències. No és una novel·la d’aventures, tot i que els personatges visquin històries intenses i rebuscades, sinó molt més que això.

La varietat dels personatges ens empenyen a descobrir com és el món que envolta el protagonista, i de fet, com és el món que envolta tots els nord-americans. Paul Auster no s’està de fer una crítica a l’Amèrica més profunda, a uns Estats Units sovint encallats en el passat. I ho contraposa davant de la multiculturalitat i el cosmopolitisme, la modernitat i la cultura que es viu a Nova York. La societat que crea Auster és sovint una societat portada a l’extrem, on algunes referències utòpiques hi apareixen reiteradament, com l’Hotel Existència. Però és aquest imaginari creat pels personatges per evadir-se del món real el que fa extraordinària aquesta història narrada en primera persona.

Sovint Auster utilitza paradoxes per a definir i mostrar les diverses parts de la societat. En Rufus i en Gordon, per exemple, els dos amants que ha tingut en Harry, són dos homes marcadament diferents a simple vista, però en el fons comparteixen una part ferotge, i una insòlita mena d’idealisme que rebutja les banalitats, com diu Auster. Ni el blanc és tan blanc, ni el negre tan negre, ve a dir-nos. En Rufus, a més, l’artista transvestit que treballa durant el dia a la llibreria, és clarament la mostra de les dues personalitats que poden arribar a tenir les persones. Ell és divertit i punyent, magnífic i absurd, emocionant i còmic, i de nit intenta ser tot allò que no és.

número 9

L’estiu li havia pasta volant, potser aquesta vegada més ràpid que mai. Mai li havia agradat el setembre, perquè era el pas entremig entre l’estiu pur i dur i el retorn a la rutina de sempre. El setembre mai havia format part d’enlloc, era un període de temps sense destins, ni objectius, ni nits de festa major fins les 7 del matí.
Però ja feia uns estius que el setembre significava molt. El mes número 9 havia deixat de ser el mes de l’entremig, per passar a ser les seves i (gairebé úniques) vacances d’estiu. Era temps de relax, tranquil·litat i calma, i de Santa Tecla i la Mercè. S’aixecava tard els matins, i pensava en tot allò que se li acostava, i en el retorn a aquella ciutat, i a aquell pis de les cortines roses i el sofà trencat. Però tot i els pensaments que se l’emportaven volant, estava decidida a aprofitar cada segon de les seves vacances, i aquell 8 del mes número 9 es llevà amb la vista posada al cel, decidida a aprofitar els últims raigs de sol.