(Sobre)dosi

Sempre havia estat tova, sentimental i emotiva; o això creia. Era matemàtic i indefugible aguantar-se les llàgrimes en algunes pel·lícules. Però ara sortia del cine després de veure una peli d’aquelles que havia estat feta per tocar la fibra, i n’havia quedat decebuda. Potser era que es feia gran, o que tanta (sobre)dosi d’Albert Espinosa –a la tele, en llibres, i en pel·lícules- començava a cansar.

Principi

Encara el pensa. Com abans, com al principi. Mira el mòbil, i es menja les ungles intentant endevinar si la trucarà o no. És curiós el pas del temps. Sovint l’atabala pensar en la rapidesa amb què avancen els dies. En compraria de dies, si calgués. Emmagatzemaria hores i minuts, i se’ls distribuiria com cregués més convenient, per viure dues vegades, si cal tres, tot el que havia viscut fins ara.
Encara el mira. Com abans, com al principi. Busca les fotografies que s’han fet junts. S’adona que n’hi ha poques, tot i que, contràriament, han viscut molt. Sempre hacregut que les imatges ajuen en els records, però s’adona que hi ha mil històries que necessiten sobretot ser viscudes, no només recordades.
Encara el somnia. Com abans.