A 2.833 metres

Arribavem al cotxe a les 7 de la tarda i no em creia el que havia fet els últims dies. Quan aquell mateix matí havia estat a 2.883 metres gairebé no vaig ser ni conscient d’on era, no ho vaig valorar del tot fins quan vaig començar a baixar. Però sí, havia arribat a dalt, havia fet el cim. Havia tingut l'Aneto a la meva esquerra, la Pica d'Estats davant, i TOT sota els meus peus.

Tot i les meves limitacions vaig posar-me al cap que ho podia fer. Que podria arribar fins dalt de tot. I vaig decidir que podia una tarda de juliol, a la redacció del diari, quan em van enviar un missatge al mòbil encoratjant-me perquè ho fes. N’estava tipa de dir-me NO a mi mateixa davant certes coses, i vaig pensar que SI que podia, i que tenia ganes de pujar caminant fins a 2.800 metres d’alçada, perquè potser mai més tornaria a passar-me pel cap de fer-ho.

I començo la meva primera setmana de vacances recuperant-me d’allò que vaig voler fer, i que avui m’ha passat factura.
Les meves cames han dit prou, s’han venjat de mi i m’han dit: no ens volem ni moure. Toca MOLT de descans.
I vaig tornar amb més de cent imatges de la pujada al Montardo gravades al meu cervell, tot i que amb menys de les que volia a la meva càmera. Potser sí, que algun dia hi tornaré.

Casualitats, amor i Coixet

Las cosas que no se dicen suelen ser las más importantes.

Així acaba Cosas que nunca te dije, i després de passar-me 24 hores reflexionant-la per dins el meu caparró, m’he adonat que és genial. I que la Coixet és genial, i que me’n converteixo en una fan incondicional.
Segurament, perquè és de les primeres que va fer, és la més “Coixet” que he vist fins ara, i potser la menys comercial.
Amb uns personatges del tot originals, i portats al més extrem isabelcoixet. La pel·lícula té aquell aire que t’atrapa fins a no poder deixar de respirar-lo, fins al final, quan s’acaba i et deixa a tu, com a espectador, amb la boca oberta i el cap rumiant, i desitjant que les imatges i les paraules no s’haguessin acabat encara.
Cosas que nunca te dije parla de casualitats i d’atzar; però sobretot d’amor. I ho fa d’una manera tan real que impacta veure-ho i escoltar-ho en paraules. No recordo haver vist abans una pel·lícula on es parlés de l’amor sense tòpics ni frases fetes, on surtissin a la llum alguns sentiments tan importants i preocupacions tan vitals, que de vegades passen desapercebudes.
Els personatges, els diàlegs, els espais quotidians i el caràcter intimista... i el fet que, sense voler i de casualitat, un dels plans de la bugaderia sortís calcat al nostre “primer curt”, han fet que m’hagi enamorat, sense remei, del cinema d'Isabel Coixet.

Un món

Començo aquest bloc perquè escriure és un món, i perquè mai ha deixat de formar part del meu. I perquè està bé compartir certes coses.
Vaig descobrir ben aviat què podien arribar a significar per mi les lletres, i poc a poc, va néixer en mi una passió per escriure. Amb el temps he après que les passions neixen en qualsevol moment, però sempre ho fan de molt endins. I no, no moren mai.

Valoro el temps, i suposo que d’aquí el títol d’aquest bloc. També perquè, irremeiablement, em porta de cap a una cançó que m’arrenca un somriure cada vegada que la sento, i em transporta molts anys enrere. Dels últims anys en què encara escoltàvem cassettes de Sopa de Cabra.