8/7/10

Mudances

A ple estiu, i ens mudem! A partir d'ara a...

http://racoblau.wordpress.com/

3/3/10

Blau cel


Feia dies que m’aixecava al matí i el cel era blau, blau cel Gràcia (una vegada vaig llegir que el cel de Gràcia és més blau que el de la resta de la ciutat, i cada vegada crec que és més cert). I avui no, avui el blau cel Gràcia ha estat substituït per núvols de pluja, que comporten matins de paraigües, botes brutes, i un estrés generalitzat que no vivim a Gràcia la resta de dies. Dinant hem arribat a la conclusió que no podríem viure en un país on el temps fos sempre així perquè ens deprimiríem. I sempre acabem parlant del temps, que recurrent! Però la veritat és que avui els caramels quedaran ben molls, i haurem d’esperar tot un altre any perquè sigui Sant Medir altre cop. Sant Medir amb blau cel Gràcia.

Galledes


Sí, hi ha persones que creuen que els vols amargar la vida, que els vols putejar de tal manera que els tiraries l’aigua bruta de netejar el terra just al seu terrat! No, no senyora! No existeixen tan males persones, l’aigua que cau d’un terrat a l’altre mai és tirada expressament. Resulta que la tecnologia també s’espatlla, que les rentadores no són Déu, i s’embussen i perden aigua, i sempre, ves per on, l’aigua cau al pis de baix! Que som joves però mai se’ns hagués acudit tirar la galleda d’aigua bruta a la terrassa de la veïna de l’entresòl! I resulta que se li acudeix a vostè, que ja en deu tenir més de 70. Avui m’ha ofès, senyora.

9/9/09

Take off

No sé què tenen els avions, però m’agraden, m’encanten. Els dies abans em poso tensa, ho preparo tot. Les hores abans em comença aquell mal de panxa que m’abandona just quan l’avió ja ha enlairat cel amunt amunt. I aleshores volar, i volar. Però no volar per volar; volar per arribar molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món.
Sempre d’anada, mai de tornada. I demà tindré mal de panxa.

1/8/09

Otomans

Anar a dormir amb dona estrangera al camp, i un regust de concert immillorable.
Ni formenteres, ni tonights tonights, ni barrets de palla, que no cola més ja. Manel és el nostre estiu. No sé com podíem viure abans.

25/7/09

Ricasoli


Seien a la terrassa de la Via Ricasoli, ella amb el Duomo al darrera, ells dos de cara a la cúpula. Ja no hi havia més fotografies per fer, més plànols dels Uffizi per mirar, més miquelàngels per delectar-se. Van demanar a la cambrera que els endollés el mòbil darrera la barra, no tenien bateria, i era d’extrema necessitat. Ja no gosaven riure, la cosa era més seriosa del que semblava al principi. Es cagaven amb els Caravinieri i l’ambaixada a Itàlia dues i tres vegades, es negaven a acceptar que no hi havia res a fer. Els van portar els caffè-latte, i d’amagat van treure les galetes de supermercat que havien comprat encara a Barcelona. Van passar dues o tres hores al bar, o més. Van ser tan llargues com tot el que portaven de viatge fins aleshores. Mil trucades: ambaixades, consolats, asseguradores. I res: sense documentació, no surts del país.

2/6/09

número 5

D’acord, els anys passen per tothom igual. Però ella havia odiat des de sempre fer l’aniversari. Quan era petita plorava a l’hora de bufar les espelmes perquè no li agradava que tothom estigués centrat en ella, ser el centre d’atenció. Després va passar a reflexionar massa cada cop que arribava el mes de maig. Tant, que va decidir que no li importaven les dates, que no donava més importància a l’aniversari. Que els anys passen, i que passen igual avui, que demà, que demà passat. Però arribava el mes número cinc i era com donar-se un cop al front. Pam! Vint-i-unè maig passat. Inici de la tercera dècada.