Take off

No sé què tenen els avions, però m’agraden, m’encanten. Els dies abans em poso tensa, ho preparo tot. Les hores abans em comença aquell mal de panxa que m’abandona just quan l’avió ja ha enlairat cel amunt amunt. I aleshores volar, i volar. Però no volar per volar; volar per arribar molt lluny d’aquí, a l’altra banda del món.
Sempre d’anada, mai de tornada. I demà tindré mal de panxa.

Otomans

Anar a dormir amb dona estrangera al camp, i un regust de concert immillorable.
Ni formenteres, ni tonights tonights, ni barrets de palla, que no cola més ja. Manel és el nostre estiu. No sé com podíem viure abans.

Ricasoli

Seien a la terrassa de la Via Ricasoli, ella amb el Duomo al darrera, ells dos de cara a la cúpula. Ja no hi havia més fotografies per fer, més plànols dels Uffizi per mirar, més miquelàngels per delectar-se. Van demanar a la cambrera que els endollés el mòbil darrera la barra, no tenien bateria, i era d’extrema necessitat. Ja no gosaven riure, la cosa era més seriosa del que semblava al principi. Es cagaven amb els Caravinieri i l’ambaixada a Itàlia dues i tres vegades, es negaven a acceptar que no hi havia res a fer. Els van portar els caffè-latte, i d’amagat van treure les galetes de supermercat que havien comprat encara a Barcelona. Van passar dues o tres hores al bar, o més. Van ser tan llargues com tot el que portaven de viatge fins aleshores. Mil trucades: ambaixades, consolats, asseguradores. I res: sense documentació, no surts del país.

número 5

D’acord, els anys passen per tothom igual. Però ella havia odiat des de sempre fer l’aniversari. Quan era petita plorava a l’hora de bufar les espelmes perquè no li agradava que tothom estigués centrat en ella, ser el centre d’atenció. Després va passar a reflexionar massa cada cop que arribava el mes de maig. Tant, que va decidir que no li importaven les dates, que no donava més importància a l’aniversari. Que els anys passen, i que passen igual avui, que demà, que demà passat. Però arribava el mes número cinc i era com donar-se un cop al front. Pam! Vint-i-unè maig passat. Inici de la tercera dècada.

Donosti

Hores que són minuts, minuts que són segons, i pim pam i acabem el dia altra vegada. Arribem al final, mirem enrere, i osti!, que n’hem passat de coses. Hi ha dies que tens malencolia d’allò que tenies i estaves acostumat, i que de cop i volta s’ha anat esfumat.

D’alguns que venen i van, i de les amistats que en el fons no acaben mai. Que bé que va, de vegades, tocar de peus a terra, i reflexionar què tens i què no vols perdre. El que em sap més greu de l’estrès és que no tinc temps ni per llegir, i el poc que tinc el dedico a pensar en hores de cinema i el setembre que passarem a Donosti. Donosti, fins ara, em porto records, molt bons records.

Tornada

El moment post-vacacional és estressant. Estressant de mirar enrere i veure tot allò que no hi has fet i hauries d’haver fet, i que has canviat per excursions de llacs verds, llargs sopars de tapes i vi, i matins de dormir fins molt tard. I tot i ser un exercici que practico habitualment, fer-se la maleta i tornar, avui es fa més feixuc que mai. Però serà un tornar a la primavera de Barcelona, als sofàs del piset, i a alguna festa amb aquell tequila mexicà que encara no hem encetat. Operació tornada, i amb ella, el tram final. I ganes de no haver d’acabar mai.

Invisibles

Invisibles és, segons el seu productor Javier Bardem, “un homenatge a la realitat”. Una realitat dura, cruel, i invisible als ulls de la majoria de la societat occidental moderna, explicada a partir de cinc històries amb protagonistes de procedències i situacions diferents. Totes elles però, desconegudes, invisibilitzades, oblidades, i sense cap tipus de ressò mediàtic.

Alguns canals han reproduït la pel·lícula documental per la televisió. Sovint les imatges que hi apareixen són impactants, les paraules són colpidores, els personatges són molt humans, i el missatge arriba al fons. La majoria estaríem d’acord en el fet que el món sencer hauria de mirar aquest tipus de documentals, que fan que ens posen en la pell del protagonista, que ens informem, que obrim els ulls, o que ens indignem i enrabiem davant tota la injustícia que es viu però no es veu. La idea de canviar el món ens ve al cap quan s’acaba la pel·lícula, i s’apodera de nosaltres uns minuts, unes hores, potser alguns dies, mentre recordem el patiment de tots aquells que no viuen una realitat com la nostra. Però això és tot. Les històries ens queden tan lluny i ens semblen tan inabastables a les nostres mans, que acabem per deixar-les abandonades.

El patiment i la injustícia d’alguns ara es veu, se sent, ens arriba; però continua allà on és. Sovint les històries es veuen endinsades en cicles que es mosseguen la cua, sense cap solució ni resposta en el marc d’un sistema com l’actual. “No és que no ens vegin, és que no volen veure’ns”, comença el documental. Treure’s la bena i obrir els ulls és el primer de molts passos per construir una nova realitat.

Àfriques

Así suelen ser los conciertos, allí donde vayamos; a veces, la cosa termina incluso a la bestia, como ocurrió en Yambio, donde un tipo borracho empezó a disparar con su fusil para abrirse paso porque no veía a los músicos. Me contaron luego que había tenido suerte: los soldados no llegaron a matarle y sólo le dispararon una ráfaga de balas en las piernas.

Áfricas, Bru Rovira

I això ha estat del més light que he llegit avui. He arribat a tapar-me la cara dels horrors que he llegit. Àfrica és, sens dubte, és la gran oblidada.

Vertigen

Avui és d’aquells dies que conformen el millor entremig que existeix: post-exàmens, post-ressaca, pre-viatges. Amb tan poca cosa a fer, i tot és tant pre i tan post i tan poc present, que el cervell fa fer-me pensar massa. I he arribat a pensar tan enllà que m’ha agafat vertigen. Sort dels vols de Ryanair, que de tan en tan ens fan la vida menys rutinària.

Sabater

S'havia tornat a sentir petita en un concert. Al seu voltant tots se sabien les cançons, alguns ballaven amb la música i, fins i tot algunes, trobaven tan atractiu el cantant que li havien de cridar guapo! entre cançó i cançó, perquè ell els contestés tot content: Gràcies, reina!, i es fotés un altre glop d'aquell whisky.
Ells tres feien baixar clarament la mitjana d'edat de la sala, però eren allà, orgullos de ser-hi, i de compartir amb tota aquella gent alguna cançó, encara que fos aquell Boig per tu que els havia acompanyat des del dia que van néixer, i amb el que van créixer sense adonarse'n.
Però evidentment compartien això i poc més. S'havia adonat que la seva consciència musical començava, malhauradament, després de la mort d'en Carles.