Tornada

El moment post-vacacional és estressant. Estressant de mirar enrere i veure tot allò que no hi has fet i hauries d’haver fet, i que has canviat per excursions de llacs verds, llargs sopars de tapes i vi, i matins de dormir fins molt tard. I tot i ser un exercici que practico habitualment, fer-se la maleta i tornar, avui es fa més feixuc que mai. Però serà un tornar a la primavera de Barcelona, als sofàs del piset, i a alguna festa amb aquell tequila mexicà que encara no hem encetat. Operació tornada, i amb ella, el tram final. I ganes de no haver d’acabar mai.

Invisibles

Invisibles és, segons el seu productor Javier Bardem, “un homenatge a la realitat”. Una realitat dura, cruel, i invisible als ulls de la majoria de la societat occidental moderna, explicada a partir de cinc històries amb protagonistes de procedències i situacions diferents. Totes elles però, desconegudes, invisibilitzades, oblidades, i sense cap tipus de ressò mediàtic.

Alguns canals han reproduït la pel·lícula documental per la televisió. Sovint les imatges que hi apareixen són impactants, les paraules són colpidores, els personatges són molt humans, i el missatge arriba al fons. La majoria estaríem d’acord en el fet que el món sencer hauria de mirar aquest tipus de documentals, que fan que ens posen en la pell del protagonista, que ens informem, que obrim els ulls, o que ens indignem i enrabiem davant tota la injustícia que es viu però no es veu. La idea de canviar el món ens ve al cap quan s’acaba la pel·lícula, i s’apodera de nosaltres uns minuts, unes hores, potser alguns dies, mentre recordem el patiment de tots aquells que no viuen una realitat com la nostra. Però això és tot. Les històries ens queden tan lluny i ens semblen tan inabastables a les nostres mans, que acabem per deixar-les abandonades.

El patiment i la injustícia d’alguns ara es veu, se sent, ens arriba; però continua allà on és. Sovint les històries es veuen endinsades en cicles que es mosseguen la cua, sense cap solució ni resposta en el marc d’un sistema com l’actual. “No és que no ens vegin, és que no volen veure’ns”, comença el documental. Treure’s la bena i obrir els ulls és el primer de molts passos per construir una nova realitat.

Àfriques

Así suelen ser los conciertos, allí donde vayamos; a veces, la cosa termina incluso a la bestia, como ocurrió en Yambio, donde un tipo borracho empezó a disparar con su fusil para abrirse paso porque no veía a los músicos. Me contaron luego que había tenido suerte: los soldados no llegaron a matarle y sólo le dispararon una ráfaga de balas en las piernas.

Áfricas, Bru Rovira

I això ha estat del més light que he llegit avui. He arribat a tapar-me la cara dels horrors que he llegit. Àfrica és, sens dubte, és la gran oblidada.

Vertigen

Avui és d’aquells dies que conformen el millor entremig que existeix: post-exàmens, post-ressaca, pre-viatges. Amb tan poca cosa a fer, i tot és tant pre i tan post i tan poc present, que el cervell fa fer-me pensar massa. I he arribat a pensar tan enllà que m’ha agafat vertigen. Sort dels vols de Ryanair, que de tan en tan ens fan la vida menys rutinària.

Sabater

S'havia tornat a sentir petita en un concert. Al seu voltant tots se sabien les cançons, alguns ballaven amb la música i, fins i tot algunes, trobaven tan atractiu el cantant que li havien de cridar guapo! entre cançó i cançó, perquè ell els contestés tot content: Gràcies, reina!, i es fotés un altre glop d'aquell whisky.
Ells tres feien baixar clarament la mitjana d'edat de la sala, però eren allà, orgullos de ser-hi, i de compartir amb tota aquella gent alguna cançó, encara que fos aquell Boig per tu que els havia acompanyat des del dia que van néixer, i amb el que van créixer sense adonarse'n.
Però evidentment compartien això i poc més. S'havia adonat que la seva consciència musical començava, malhauradament, després de la mort d'en Carles.

dos-cents vuitanta

Sí, ara mateix li agradaria tenir un transportador del temps. I tirar enrere, molt enrere. I tornar a tenir sis anys i fer la carta als reis i demanar la barbiegimnasta. I no tenir cap més preocupació que arribar a casa a temps per veure Els Barrufets i cantar amb el cassette del Tomàtic totes les cançons dels dibuixos de la tele. I menjar xocolata blanca d’amagat i fer moltes tombarelles a sobre el llit, gairebé fins a marejar-se.
Però sap que això seria tirar enrere, massa enrere. I que la felicitat no ve donada sempre per la ignorància, sinó al contrari. Però observa i es lamenta de veure el que veu. Mai hauria imaginat, uns anys enrere, veure el Nadal ple d’hipocresia, i consumisme, i 280 morts a Gaza.

(Sobre)dosi

Sempre havia estat tova, sentimental i emotiva; o això creia. Era matemàtic i indefugible aguantar-se les llàgrimes en algunes pel·lícules. Però ara sortia del cine després de veure una peli d’aquelles que havia estat feta per tocar la fibra, i n’havia quedat decebuda. Potser era que es feia gran, o que tanta (sobre)dosi d’Albert Espinosa –a la tele, en llibres, i en pel·lícules- començava a cansar.