A 2.833 metres

Arribavem al cotxe a les 7 de la tarda i no em creia el que havia fet els últims dies. Quan aquell mateix matí havia estat a 2.883 metres gairebé no vaig ser ni conscient d’on era, no ho vaig valorar del tot fins quan vaig començar a baixar. Però sí, havia arribat a dalt, havia fet el cim. Havia tingut l'Aneto a la meva esquerra, la Pica d'Estats davant, i TOT sota els meus peus.

Tot i les meves limitacions vaig posar-me al cap que ho podia fer. Que podria arribar fins dalt de tot. I vaig decidir que podia una tarda de juliol, a la redacció del diari, quan em van enviar un missatge al mòbil encoratjant-me perquè ho fes. N’estava tipa de dir-me NO a mi mateixa davant certes coses, i vaig pensar que SI que podia, i que tenia ganes de pujar caminant fins a 2.800 metres d’alçada, perquè potser mai més tornaria a passar-me pel cap de fer-ho.

I començo la meva primera setmana de vacances recuperant-me d’allò que vaig voler fer, i que avui m’ha passat factura.
Les meves cames han dit prou, s’han venjat de mi i m’han dit: no ens volem ni moure. Toca MOLT de descans.
I vaig tornar amb més de cent imatges de la pujada al Montardo gravades al meu cervell, tot i que amb menys de les que volia a la meva càmera. Potser sí, que algun dia hi tornaré.