dos-cents vuitanta

Sí, ara mateix li agradaria tenir un transportador del temps. I tirar enrere, molt enrere. I tornar a tenir sis anys i fer la carta als reis i demanar la barbiegimnasta. I no tenir cap més preocupació que arribar a casa a temps per veure Els Barrufets i cantar amb el cassette del Tomàtic totes les cançons dels dibuixos de la tele. I menjar xocolata blanca d’amagat i fer moltes tombarelles a sobre el llit, gairebé fins a marejar-se.
Però sap que això seria tirar enrere, massa enrere. I que la felicitat no ve donada sempre per la ignorància, sinó al contrari. Però observa i es lamenta de veure el que veu. Mai hauria imaginat, uns anys enrere, veure el Nadal ple d’hipocresia, i consumisme, i 280 morts a Gaza.

(Sobre)dosi

Sempre havia estat tova, sentimental i emotiva; o això creia. Era matemàtic i indefugible aguantar-se les llàgrimes en algunes pel·lícules. Però ara sortia del cine després de veure una peli d’aquelles que havia estat feta per tocar la fibra, i n’havia quedat decebuda. Potser era que es feia gran, o que tanta (sobre)dosi d’Albert Espinosa –a la tele, en llibres, i en pel·lícules- començava a cansar.

Principi

Encara el pensa. Com abans, com al principi. Mira el mòbil, i es menja les ungles intentant endevinar si la trucarà o no. És curiós el pas del temps. Sovint l’atabala pensar en la rapidesa amb què avancen els dies. En compraria de dies, si calgués. Emmagatzemaria hores i minuts, i se’ls distribuiria com cregués més convenient, per viure dues vegades, si cal tres, tot el que havia viscut fins ara.
Encara el mira. Com abans, com al principi. Busca les fotografies que s’han fet junts. S’adona que n’hi ha poques, tot i que, contràriament, han viscut molt. Sempre hacregut que les imatges ajuen en els records, però s’adona que hi ha mil històries que necessiten sobretot ser viscudes, no només recordades.
Encara el somnia. Com abans.

Fresqueta

M’aixeco del sofà tronat, agafo els plats i me’ls emporto a la cuina. Els rento ràpid. Me’n vaig a la dutxa, i m’ensabono amb el sabó que queda més arraconat. Sembla que les habitants d’aquest piset no se l’estimen gaire. M’eixugo amb la tovallola gran, em vesteixo i la penjo a l’estenedor que tenim al balcó. I qui diu balcó diu balconet (perquè en aquest pis tot és petitet), però dóna al carrer del millor barri on podríem viure, i per això no ens queixem. I mentre em disposo a anar a dormir, després d’haver dit bonanit a una habitant escarxofada al sofà, penso que fa un any, en aquesta habitacioneta, i vivia una personeta que habita temporalment en un país llunyà on fa molta molta fresqueta, i que sovint trobo (i trobem) a faltar. Fi.

Buit

Però el present no és pas menys fosc que el passat, i és tan misteriós com qualsevol cosa que ens reservi el futur. El món va així: cada pas al seu moment, una paraula darrere l’altra.

Paul Auster, Trilogia de Nova York

Moltes coses l’emprenyaven, hagués estat dificilíssim fer-ne una llista. Però feia dies que s’havia adonat que n’hi havia una, en la qual mai s’havia parat a pensar-hi, que la feia sortir totalment dels seus esquemes: tenir un dia avorrit. Odiava els dies avorrits, buits de fer res, de moviment, de paraules, de ganes. Ho odiava, i a sobre s'emprenyava amb ella mateixa. Preferia deu mil vegades abans estar cansada d’haver fet milions de coses, que viure un dia avorrit.
En un dia com aquell es passejava pel carrer mirant la gent amb indiferència, veia programes a la televisió sense ganes, i començava a llegir llibres dels quals no passava de la tercera pàgina.

I en aquell dia avorrit, mirava per la finestra i veia que a fora, la vida continuava igual que sempre, que el món continuava girant al seu ritme. Però no quedava altre remei que resignar-s'hi. Ella havia estat l'escollida per viure el dia avorrit aquell dia.

En alguna altra banda del món algú desconeixia que, en poques hores, el dia avorrit li arribaria.

Misteris de la vida.

NY

Bogeries de Brooklyn va ser la causa de tota aquest enrenou per Nova York. Si mai me l’hagués comprat fa dos Sant Jordis; si no n’hagués llegit ni una sola pàgina; si, per casualitat, un dia me l’hagués oblidat a l’andana del metro; mai, res d’això hauria passat. Ni em passejaria per carrers de la ciutat dels gratacels, ni faria cafès en bars de Manhattan, ni m’asseuria als bancs del Central Park; i tot, des del sofà de casa.
Sí, hi estic enganxada ho reconec. Però descobrir Paul Auster em va fer retornar el gust per la lectura, i tot el que això comporta.

Com la majoria de les seves històries, Bogeries de Brooklyn sorgeix de l’atzar i de les coincidències. No és una novel·la d’aventures, tot i que els personatges visquin històries intenses i rebuscades, sinó molt més que això.

La varietat dels personatges ens empenyen a descobrir com és el món que envolta el protagonista, i de fet, com és el món que envolta tots els nord-americans. Paul Auster no s’està de fer una crítica a l’Amèrica més profunda, a uns Estats Units sovint encallats en el passat. I ho contraposa davant de la multiculturalitat i el cosmopolitisme, la modernitat i la cultura que es viu a Nova York. La societat que crea Auster és sovint una societat portada a l’extrem, on algunes referències utòpiques hi apareixen reiteradament, com l’Hotel Existència. Però és aquest imaginari creat pels personatges per evadir-se del món real el que fa extraordinària aquesta història narrada en primera persona.

Sovint Auster utilitza paradoxes per a definir i mostrar les diverses parts de la societat. En Rufus i en Gordon, per exemple, els dos amants que ha tingut en Harry, són dos homes marcadament diferents a simple vista, però en el fons comparteixen una part ferotge, i una insòlita mena d’idealisme que rebutja les banalitats, com diu Auster. Ni el blanc és tan blanc, ni el negre tan negre, ve a dir-nos. En Rufus, a més, l’artista transvestit que treballa durant el dia a la llibreria, és clarament la mostra de les dues personalitats que poden arribar a tenir les persones. Ell és divertit i punyent, magnífic i absurd, emocionant i còmic, i de nit intenta ser tot allò que no és.

número 9

L’estiu li havia pasta volant, potser aquesta vegada més ràpid que mai. Mai li havia agradat el setembre, perquè era el pas entremig entre l’estiu pur i dur i el retorn a la rutina de sempre. El setembre mai havia format part d’enlloc, era un període de temps sense destins, ni objectius, ni nits de festa major fins les 7 del matí.
Però ja feia uns estius que el setembre significava molt. El mes número 9 havia deixat de ser el mes de l’entremig, per passar a ser les seves i (gairebé úniques) vacances d’estiu. Era temps de relax, tranquil·litat i calma, i de Santa Tecla i la Mercè. S’aixecava tard els matins, i pensava en tot allò que se li acostava, i en el retorn a aquella ciutat, i a aquell pis de les cortines roses i el sofà trencat. Però tot i els pensaments que se l’emportaven volant, estava decidida a aprofitar cada segon de les seves vacances, i aquell 8 del mes número 9 es llevà amb la vista posada al cel, decidida a aprofitar els últims raigs de sol.

A 2.833 metres

Arribavem al cotxe a les 7 de la tarda i no em creia el que havia fet els últims dies. Quan aquell mateix matí havia estat a 2.883 metres gairebé no vaig ser ni conscient d’on era, no ho vaig valorar del tot fins quan vaig començar a baixar. Però sí, havia arribat a dalt, havia fet el cim. Havia tingut l'Aneto a la meva esquerra, la Pica d'Estats davant, i TOT sota els meus peus.

Tot i les meves limitacions vaig posar-me al cap que ho podia fer. Que podria arribar fins dalt de tot. I vaig decidir que podia una tarda de juliol, a la redacció del diari, quan em van enviar un missatge al mòbil encoratjant-me perquè ho fes. N’estava tipa de dir-me NO a mi mateixa davant certes coses, i vaig pensar que SI que podia, i que tenia ganes de pujar caminant fins a 2.800 metres d’alçada, perquè potser mai més tornaria a passar-me pel cap de fer-ho.

I començo la meva primera setmana de vacances recuperant-me d’allò que vaig voler fer, i que avui m’ha passat factura.
Les meves cames han dit prou, s’han venjat de mi i m’han dit: no ens volem ni moure. Toca MOLT de descans.
I vaig tornar amb més de cent imatges de la pujada al Montardo gravades al meu cervell, tot i que amb menys de les que volia a la meva càmera. Potser sí, que algun dia hi tornaré.

Casualitats, amor i Coixet

Las cosas que no se dicen suelen ser las más importantes.

Així acaba Cosas que nunca te dije, i després de passar-me 24 hores reflexionant-la per dins el meu caparró, m’he adonat que és genial. I que la Coixet és genial, i que me’n converteixo en una fan incondicional.
Segurament, perquè és de les primeres que va fer, és la més “Coixet” que he vist fins ara, i potser la menys comercial.
Amb uns personatges del tot originals, i portats al més extrem isabelcoixet. La pel·lícula té aquell aire que t’atrapa fins a no poder deixar de respirar-lo, fins al final, quan s’acaba i et deixa a tu, com a espectador, amb la boca oberta i el cap rumiant, i desitjant que les imatges i les paraules no s’haguessin acabat encara.
Cosas que nunca te dije parla de casualitats i d’atzar; però sobretot d’amor. I ho fa d’una manera tan real que impacta veure-ho i escoltar-ho en paraules. No recordo haver vist abans una pel·lícula on es parlés de l’amor sense tòpics ni frases fetes, on surtissin a la llum alguns sentiments tan importants i preocupacions tan vitals, que de vegades passen desapercebudes.
Els personatges, els diàlegs, els espais quotidians i el caràcter intimista... i el fet que, sense voler i de casualitat, un dels plans de la bugaderia sortís calcat al nostre “primer curt”, han fet que m’hagi enamorat, sense remei, del cinema d'Isabel Coixet.

Un món

Començo aquest bloc perquè escriure és un món, i perquè mai ha deixat de formar part del meu. I perquè està bé compartir certes coses.
Vaig descobrir ben aviat què podien arribar a significar per mi les lletres, i poc a poc, va néixer en mi una passió per escriure. Amb el temps he après que les passions neixen en qualsevol moment, però sempre ho fan de molt endins. I no, no moren mai.

Valoro el temps, i suposo que d’aquí el títol d’aquest bloc. També perquè, irremeiablement, em porta de cap a una cançó que m’arrenca un somriure cada vegada que la sento, i em transporta molts anys enrere. Dels últims anys en què encara escoltàvem cassettes de Sopa de Cabra.